El personatge, d'aquest, el meu primer xicotet manual guaridor és, Martina, una xiqueta que amb tan sols 7 anys d'edat, va haver d'aprendre a marxes forçades, que la vida a vegades és injusta, que la realitat no és sempre el que sembla i que hi ha gent, per cridar-la d'alguna manera, capaç de manipular ments pures i innocents per a assaciar els seus més bruts desitjos.

"A La meua Xicoteta Jo" és un relat autobiogràfic, amb el qual, vull proclamar als quatre vents, que no tot aquell que calla atorga, que no tot aquell que plora és víctima, i que, ja n'hi ha prou de mirar cap a un altre costat, que l'única cosa que aconseguim és eludir un problema i alhora generem un altre. Que la infància és una etapa fonamental en la vida de les persones, que els xiquets i xiquetes són el futur de la societat i per tant hem de cuidar i protegir.

En la infància, és on es construeix la personalitat, d'ací la importància de créixer en un ambient sa, afectiu, en definitiva, una llar, ja que en cas contrari, qualsevol alteració en aquestes fases, donen lloc a unes certes pertorbacions que poden ser l'inici d'unes certes malalties mentals en un futur.

Els xiquets criats amb tendresa, amor i comprensió, es convertiran en adults que proporcionen el mateix afecte rebut i per tant, l'adult que es vaig criar amb manques emocionals, li costarà molt més, d'ací la frase tan famosa "Mes val criar a un xiquet fort, que reparar a un adult trencat".

Un xiquet feliç, sempre tindrà més possibilitats de ser un xiquet reeixit, per contra, mentre va descobrint i posant nom a totes les emocions que va sentint, el temps va passant i per tant, les oportunitats disminuint.

Arribats a aquest punt, i per a finalitzar, llance un missatge per a qui vulga aportar la seua xicoteta part a aquesta gran societat plena d'orfes emocionalment.

¡¡¡ L'INFÀNCIA NO ÉS TOCA !!!